Els incendis són fenòmens natural potenciats per l’ésser humà

Els incendis representen una de les amenaces que preocupa quan arriba l’estiu, per no dir la que més. El risc que qualsevol imprudència o fenomen natural pugui causar una flama i cremi un bona part de boscos i espais naturals és present en gran part de la regió mediterrània durant els mesos més càlids de l’any.

Tot i això, es tracta d’un element característic d’aquesta àrea, de clima relativament sec a l’estiu i amb espècies vegetals que estan adaptades a la presència habitual del foc. En són exemples el pi blanc (Pînus halepensis), les estepes (gènere Cistus), el margalló (Chamaerops humilis) o l’alzina surera (Quercus suber). El pi blanc necessita humitats molt baixes, quasi extremes com les que hi ha durant un incendi, perquè les seves pinyes s’obrin i els pinyons puguin germinar en aquest terra sec. Per aquest motiu és una espècie molt important en la reforestació de zones cremades.

Per altra banda, les diferents espècies d’estepes necessiten el foc perquè les llavors que ja estan al terra germinin i comencin a créixer. És habitual que, passat un poc temps després que les flames s’hagin extingit, apareguin petits brots verds en mig del sòl ennegrit.

El cas del margalló i l’alzina surera és diferent, ja que l’adaptació està relacionada amb la capacitat de rebrot, no en la germinació. Es tracta de dues espècies que tornen a créixer ràpidament després d’un incendi, encara que sembli que la planta ha quedat completament calcinada. De fet, l’alzina surera sobreviu gràcies a la presència del suro a la seva escorça, que li serveix d’aïllant tèrmic i evita que l’arbre acabi morint.

Aquesta relació entre plantes i incendis mostra que el foc ha sigut un element habitual al Mediterrani. Tant que ha arribat a actuar com una força evolutiva. I això també ocorre en altres zones on hi ha incendis habitualment. És a dir, es tracta d’un fenomen completament natural.

Intensificació per causes humanes

On està el problema, llavors? Primer de tot, la societat considera als incendis com una força destructiva, d’aquí la percepció d’amenaça que la majoria té a l’estiu. En segon lloc perquè l’acció humana ha alterat la seva tipologia degut a modificacions en els usos del sòl i al canvi climàtic.

L’abandonament de camps de cultiu i el creixement sense control dels boscos implica un augment en el material combustible que pot tenir un incendi; mentre que el creixement de les poblacions, la creació d’urbanitzacions enmig de boscos, la construcció d’infraestructures com carreteres i el creixent nombre d’activitats realitzades en espais naturals augmenten les possibilitats que les accions humanes generin l’espurna necessària per iniciar un foc.

Un exemple d’això és la creació d’urbanitzacions al mig d’un bosc. Moltes d’elles no tenen una continuïtat amb la trama urbana i estan situades a menys de 500 metres de terrenys forestals. Amb aquestes característiques, segons les condicions descrites pel Decret 64/1995 de la Generalitat de Catalunya en matèria d’incendis forestals, les zones urbanes han de disposar d’una zona de protecció de 25 metres d’amplada des del perímetre exterior. Segur que tothom té en ment alguna urbanització que no compleix aquest requisit.

Això genera el que s’anomena com a interfície urbana-forestal: zones amb presència de vegetació inflamable, de material inflamable fabricat per l’home i de materials i elements constructius de l’habitatge. Una combinació que fa canviar el comportament del foc i la forma com s’hi ha d’actuar per a la seva extinció, a més dels riscos derivats per a les persones que hi resideixen.

El canvi climàtic ha exagerat encara més aquesta problemàtica, potenciant unes condicions ambientals que afavoreixen l’inici dels incendis. Temperatures més altes i una menor precipitació a l’estiu són les tendències que es preveuen a Catalunya per als propers anys, però que es poden fer extensives a totes les zones amb climatologia mediterrània, com la nostra regió, Califòrnia o Austràlia. I implicant un augment de les sequeres, un altre factor que agreuja la problemàtica dels focs.

Sisena generació

Aquests són els principals causants dels anomenats incendis de sisena generació: focs de ràpida propagació, poc previsibles i amb potencial per causar danys enormes. Es consideren d’aquesta tipologia els que hi ha hagut a Portugal, Grècia, Turquia, Austràlia o Califòrnia en els últims anys, o el de Sierra Bermeja, a Málaga, durant el passat setembre.

Els incendis de primera generació es van donar quan el paisatge forestal discontinu a Catalunya va esdevenir continu, als anys 60, amb l’abandonament de les zones rurals i els cultius. Més endavant, la rapidesa de propagació va afegir-se com a factor diferencial dels incendis, passant a la segona generació. Als anys 90, amb la tercera generació, teníem incendis que eren continus, ràpids i intensos, que ja superaven la capacitat d’extinció. La quarta generació es va donar quan van començar a afectar zones habitades, com urbanitzacions dins de masses forestals. I la cinquena va aparèixer amb la simultaneïtat d’incendis de tercera i quarta generació a la mateixa àrea.

Es considera que els incendis de sisena generació van sorgir al 2017 i tenen com a característica que poden alterar l’atmosfera, afavorint la climatologia per a la seva propagació, i que generen condicions atmosfèriques a escala continental. La massa de combustible és tan gran que el foc modifica les condicions meteorològiques: crea remolins, tempestes, canvia de rumb, accelera. I acaben superant la capacitat d’extinció de les brigades forestals i dels bombers.

Prevenció i adaptació del territori

L’única forma de combatre aquest tipus d’incendis és la gestió del territori i la planificació del territori que volem. Tal i com explica habitualment Marc Castellnou, cap dels GRAF de Bombers (Grup de Recolzament d’Actuacions Forestals), ara mateix la ciutadania percep l’espai natural com un aparador bonic que no canvia, però el que s’ha de fer és decidir quin paisatge volem en el futur.

Per a Castellnou, els boscos que coneixem estan morint degut al canvi climàtic i hem de decidir si ajudem a canviar l’entorn per adaptar-nos a la situació o esperem a un gran incendi que ho modifiqui tot de forma dràstica i traumàtica. Un incendi que pugui desbordar la capacitat dels bombers i els obligui a acceptar que hi haurà zones que s’hauran de deixar cremar per salvar-ne d’altres.

Cal una feina de prevenció i adaptació del territori durant tot l’any i de forma continuada que ajudi a minimitzar el risc que hi ocorrin aquests grans focs. Una tasca que implica la participació de tots els sectors, des del primari fins a l’administració pública, sense oblidar la corresponsabilitat ciutadana. La neteja del sotabosc, subvencions per a la gestió forestal i per fomentar la recuperació de terrenys agraris i evitar actituds negligents poden ajudar a aconseguir aquest objectiu.

La societat ha d’entendre que els incendis són un fenomen natural, que formen part de l’ecologia dels boscos i que s’han de treballar inclús quan no han començat. Amb una bona prevenció, amb la feina de totes les persones que viuen i estimen el territori, es pot aconseguir. I també lluitant per minimitzar els impactes del canvi climàtic.

COMPARTEIX-HO