Entrevista a Marta Lacruz. “L’educació és una eina de gestió ambiental de primera magnitud”

Marta Lacruz és actualment Directora de Desenvolupament de Lavola i responsable d’Educació. Amb més de 15 anys treballant a l’empresa, la seva experiència li ha permès adquirir un profund coneixement sobre l’educació ambiental. Per aquest motiu parlem amb ella sobre la seva evolució i el paper que juga a la societat.

L’educació és una de les eines més poderoses que té l’ésser humà a l’hora de formar a la societat. En el cas de l’educació ambiental, quins són els seus objectius?

Efectivament, en els mamífers l’aprenentatge actua com la forma principal de transmissió cultural. En aquest sentit l’educació ambiental persegueix el manteniment de les nostres societats juntament amb el de la resta d’espècies que ens acompanyen en aquest viatge.

Dit més formalment, l’objectiu de l’educació ambiental és capacitar als ciutadans a emprendre accions de manera informada i conscient de les conseqüències que tenen sobre l’entorn i les persones, i fer-ho de forma responsable i consensuada amb els altres.

Però, a més, hem de tenir clar que l’educació és una eina de gestió ambiental de primera magnitud. Habitualment, no és al capdamunt de l’agenda de polítiques públiques però és la millor inversió que es pot fer per revertir hàbits i tenir un impacte a llarg termini.  Darrere de qualsevol acció que emprenguem, sempre hi haurà una persona decidint-la i portant-la a terme. Per aquest motiu, l’educació és una eina més perdurable: és una eina de transformació.

 

El públic principal solen ser escoles i centres educatius. A què es deu?

L’educació al públic escolar és la que primer ens ve al cap perquè és un públic captiu i està ben identificat, a part que a les escoles es treballen els temes ambientals. A més, a les edats més tendres és quan es formen els valors i es construeixen les relacions. Com més grans ens fem, més difícil és revertir els hàbits adquirits, ja que el cervell és menys plàstic.

El premi Nobel d’economia James Heckman defensa que el retorn obtingut quan s’inverteix en educació al grup d’edat de 0 a 5 anys és molt superior al retorn obtingut quan això mateix es fa en altres grups d’edat. Amb tot, defensa que el retorn d’invertir en educació en general és el més rentable que pot rebre la societat, també en termes econòmics.

 

Es pot fer educació ambiental per altres públics?

Sí, és clar que es pot fer. De fet, l’educació ambiental no ha d’anar dirigida només als infants, sinó a tots els públics. Des de l’Informe Delors, publicat per la UNESCO l’any 1996, s’advoca per l’educació al llarg de tota la vida.

En una societat canviant com l’actual, on la població activa no treballarà sempre al mateix lloc, ni al mateix àmbit, és fonamental que adquirim la competència d’aprendre a aprendre, i que l’exercitem al llarg de tota la vida. A banda que, si bé és cert que en les edats més tendres és quan es formen els valors, hi ha coneixements i habilitats que òbviament s’han d’adquirir més endavant, a l’etapa més oportuna en el desenvolupament psicocognitiu de la persona.

En aquest sentit, s’hauria d’ambientalitzar tot tipus d’educació, és a dir, que el valor ambiental estigui inclòs a tot el currículum educatiu i a totes les formes d’aprenentatge (sigui en la formació reglada, continua, la no formal, in company…). Que no sigui un valor aliè a la societat, igual que no pot ser-ho l’educació per la pau o l’educació de gènere.

 

Com ha evolucionat aquesta educació al llarg del temps?

Als seus inicis l’objecte de l’educació ambiental eren els sistemes naturals: la relació que s’establia entre els seus components i el medi, amb la creença que allò que es coneix i s’estima, es protegeix.

Aquesta educació naturalística, enfocada al verd i al blau, es va anar orientant progressivament cap al gris, cap a la comprensió dels cicles urbans de forma paral·lela als seus anàlegs naturals. Hi havia la necessitat d’harmonitzar el creixement econòmic amb la preservació del medi per a les generacions actuals i futures, en el que s’ha anomenat l’educació per al desenvolupament sostenible.

Afortunadament, l’educació per al desenvolupament sostenible ha obert molt l’espectre i, de la mateixa manera que els Objectius del Mil·leni han donat pas als Objectius per al Desenvolupament Sostenible, l’educació per la sostenibilitat i l’educació per la resiliència han de donar lloc a una educació ecosocial, tal com ho encunyen els experts del Worldwatch en l’últim informe de l’Estat del món dedicat a l’educació .

Aquest nou paradigma educatiu està basat en 7 principis progressius d’aprenentatge que, començant per entendre com som part de l’ecosistema, continuen en com ens interrelacionem entre nosaltres, com adquirim eines per la vida o com exercim lideratges inspirats en els principis de la natura.

 

La societat cada cop és més sensible i respectuosa vers al medi ambient. Es pot afirmar que és gràcies a la feina feta en educació ambiental?

Està clar que cada cop som més conscients que el que fem té una repercussió sobre el planeta. Amb el temps ha anat augmentant el nombre de ciutadans sensibilitzats, tenim polítiques més avançades a nivell ambiental, els consumidors fan eleccions basades en l’impacte social i ambiental… Aquest canvi és fruit de l’educació i l’activisme ambiental.

Fa 50 anys que estem en l’era de l’ecologia i ja comencen a sorgir les primeres generacions educades sota el paradigma de l’educació ambiental. Als anys 90 va ser incorporada a l’agenda educativa de moltes persones i estem començant a collir-ne els fruits de temps passats. Aquestes generacions estan ja als cercles d’influència i als poders de decisió. És un cercle virtuós que es retroalimenta en positiu.

De tota manera, l’acció combinada de tots els agents preocupats pel medi ambient -activistes, educadors, ciutadans, emprenedors, polítics…- és la que ha aconseguit grans èxits. Per exemple, avui ja no parlem la capa d’ozó, els CFC o el DDT perquè han deixat de ser problemes ambientals. I, de fet, no celebrem prou que hagin deixat de ser-ho.

Això no és un mèrit atribuïble únicament a l’educació ambiental, però sí que ho és haver contribuït a tenir noves generacions amb una mirada sensible cap a aquests temes i que són protagonistes del canvi. Alhora, com a educadores ambientals, hauríem de ser conscients i compartir aquests èxits mencionats com a l’esperó que n’inspirés de nous.

 

Les empreses i l’administració també són més sensibles als temes ambientals comparat amb fa uns anys. Quin és el paper que han de jugar a l’educació ambiental?

A l’últim informe de la UNESCO Replantejar l’educació: Cap a un bé comú mundial?” (publicat al 2015) es defensa la necessitat de considerar l’educació i el coneixement com a béns comuns, ultrapassant el concepte de béns públics. Una de les conseqüències d’aquesta consideració és la preservació de l’educació i el coneixement per part de tots els agents socials.

Això significa que totes les empreses, administracions i agents socials han de tenir un paper actiu i compromès a favor de l’educació, així com del coneixement. No es pot concebre que sigui un bé comú sense aquest paper actiu. Com a mínim, el que no poden fer és despreocupar-se’n. Per aquest motiu han d’afavorir la transmissió de coneixement i el foment de l’educació.

A Lavola ho tenim integrat, ja que pel nostre model de negoci comuniquem a la societat algunes de les solucions que realitzem. Però, a més, ensenyem l’Ecoedifici a grups escolars i els transmetem les nostres solucions, en què estan basades i perquè responen a unes necessitats concretes. Aquestes actuacions mostren de forma molt concreta i tangible la coresponsibilitat en l’educació, necessària quan es creu en ella com a bé comú.

 

Les noves tecnologies estan presents en el dia a dia de moltes persones i això ha canviat la forma en què la gent rep la informació. Ha tingut algun impacte a l’educació ambiental?

Realment ja no són noves tecnologies, sinó tecnologies actuals i totalment integrades. Els nens i nenes a qui adrecem les nostres propostes pertanyen a la generació Z, autèntics nadius digitals. Han nascut amb la tecnologia mòbil sota el braç i mòbils i tauletes són eines habituals per als infants. Per aquest motiu seria absurd no comptar amb aquestes tecnologies.

Per això a Lavola procurem utilitzar la tecnologia com a complement de la nostra actuació i sempre que ens és útil. Per exemple, enriquint l’actuació dels educadors amb l’Itinerapp, l’aplicació que hem desenvolupat per afegir continguts (audiovisuals, sonors, etc.) que l’educadora no pot subministrar a la visita que condueix o per entendre un procés complex que no és visible a ull nu.

Amb tot, no podem oblidar que el més important a l’educació és l’objecte i el subjecte, no l’eina. I el que no podem fer amb les tecnologies és sublimar-les més enllà del que són: eines. Les eines han d’estar al servei, no ser la finalitat, que continua essent la pròpia de l’educació: ajudar-nos a entendre qui som, com relacionar-nos amb els altres i adquirir habilitats útils al llarg de la seva vida. Per aprendre a estar a la natura, cal apagar el mòbil. La natura parla per si sola i no li cal mediació tecnològica.

 

Quin creus que és el futur de l’educació ambiental?

M’agradaria reivindicar el poder de l’educació ambiental clàssica. Com he dit abans, hi ha una desconnexió amb la natura i molts infants no tenen l’experiència habitual d’estar al medi natural mentre que l’educació basada en la natura i en el lloc (el que els anglosaxons diuen nature-based and place-based learning) és l’única que ens pot fer conscients de la interdependència que tenim els humans, com a espècie i com a civilització, amb el planeta.

Aquests valors tradicionals de l’educació en el verd i en el blau continuen essent la base sobre la qual es pot sustentar en el futur l’educació ambiental. Cal ampliar mires, veure que no estem sols al món, ni som éssers aliens a la natura, si no que hi vivim intrínsecament.

L’educació ha de servir per mostrar que tenim una coresponsabilitat com a éssers humans que vivim al mateix planeta, els uns amb els altres. I la natura pot servir-nos d’inspiració en com han de ser establertes aquestes relacions, partint de principis ecològics, no només per reproduir els cicles de la ciutat o dels humans, sinó per basar-nos en relacions sistèmiques i lideratges naturals. D’aquesta manera s’obriria un nou vell paradigma, de coresponsabilitat entre les persones i amb la Terra.

Crec que els principis de l’educació ecosocial són necessaris per a que l’educació ambiental pugui ser aquella que ens ajudi a aconseguir els Objectius per al Desenvolupament Sostenible. Durant un temps ens miràvem la natura de forma externa, com a observadors. En un moment determinat vam dir que els cicles urbans reproduïen els naturals i vam començar a observar-los, buscant-ne els paral·lelismes, però encara desvinculats de la natura.

Ara hem de tenir clar que som agents actius i partícips i ens hem de tornar a considerar com a subjectes dins del sistema natural, no només observadors. Hi ha moltes lliçons a aprendre de la natura, no només les ecològiques.

COMPARTEIX-HO